diada a la rubinenca

(Per petició de la senyoreta Boix em disposaré a explicar els fets ocorreguts el dia d'ahir, 11 de setembre, diada de la nació catalana. Ja que el que vam fer entra dins la rutina dominical rubinenca, ho exposaré en aquest espai, dedicat a la crònica de la meva estimada ciutat...poble, bé, allò).

Al principi han sonat com un petit rumor, com de sintonia dels meus somnis. Després, les corredisses m'han despertat. M'ha mare li donava pressa a ma germana per a que es posés l'uniforme, tot acompanyat del típic adjectiu “puto”. Aleshores he sentit l'horrible veu pastosa i arrossegada de la senyora de la neteja a.k.a “la destructora de aparatos eléctricos”. Al carrer, una munió de Jennis, Jessis, Jonathans i Mohammeds es mataven per ser els primers en arribar a les portes, encara tancades, del CEIP Mossèn Cinto Verdaguer.

Al final he hagut d'obrir els ulls. Em pesava moltíssim el cap. Merda. Mal de cap. No és migranya. No. I he sentit una fiblada sota les costelles. Merda. No és gana. No. Ja sabia que el falafel i el tequila eren incompatibles amb la xocolata del ressupó al cotxe del Marga. I aleshores penso en tota la família del genial ideòleg de demanar tequila per brindar per la diada: el nostre estimat amic Francesc Ricart, també conegut com “l'hereu” de Rubí. Es veu que sa mare va saltar d'alegria quan ahir al vespre el vaig anar a picar a su “humilde mansión”. “Per fi Francesc, una noia maca i de Rubí de tota la vida”. Santa innocència, senyora.

Després de conversar sobre les nostres respectives carreres i comentar els seus aspectes més crus (ell sobre el dibuix tècnic i jo sobre les tendències babilòniques del personal) vam arribar a la terrassa del Sant Patrick's, on ens esperàven, desde feia ja estona, l'Olga i la Cristina. Després de demanar “sendas pintas”, el Franki em suplica que l'ajudi a conquistar certa damisel·la de la meva classe, emparellada des de fa temps amb un tros de burro al qual, tot s'ha de dir, tenim bastant mania. El·laborem un pla de menjada de coco publicitària per part meva i cop de gràcia de dijous universitari a Sabadell. Quan arriba el Marga (a.k.a “el hombre que susurraba a los containers”) ja estàvem bastant alegres. Una repassada ràpida al Margarit va ser suficient per fer el meu pronòstic: “Marga, has cobrat, oi?” Enfundat en uns texans que no valdrien menys de 100 euros (ull clínic de botiguera, senyors) somreia a tothom, tan ben afeitat, tan pulidet ell. El tio no s'havia estat de res, ni de samarreta nova ni de un llitre de perfum ni de perruqueria. A aquestes alçades de recordar la nit m'he aixecat. I aquí és quan m'he hagut de fotre un còctel de pastilles contra el mal de panxa (per ser exactes tres) i un ibuprofeno (mi querido amigo) amb una mica de te amb menta. I ara bé la pregunta essencial: Cristina, i el Ramon?

I al cap de l'estona apareix ell en el seu cotxe, amb la gorra ben enganxada a les orelles. I una nova fiblada en el present...perquè m'enrecordo d'alguna tonteria suelta que vaig dir. Ningú de nosaltres recorda després res en concret, però sempre parlem del mateix: de guarrades.
I aleshores pillen un falafel i jo...mira, em fa enveja i em foto un altre. I ens el mengem, no cardem el prèssec, amb el tequila, que baixa per la gola a salut d'aquest nou any, Catalunya i nosaltres mateixos. El Palau s'emporta el Montxu i els que quedem anem al solar-pàrquing de l'estació a fer un “happydent” al cotxe del Marga ( Pels que no sou de la colla xerinol·la només especificaré que el Marga fotia tota la merda al pot dels xiclets). Ben aviat allò esdevé Londres un matí de gener, i el Marga, com bon jan que és, i temerós de la meva mare amb la qual parla cada diumenge per telèfon, em porta a casa sana i estàlvia. El pitjor, però, està en venir, quan recordo la trucada d'un amic a les dues de la matinada...i sobretot, el munt de incongruències etíl·liques i presses de pèl de les quals va ser víctima, tot s'ha de dir, que per pròpia voluntat.

Aprofitant que el mal de cap no em deixa dormir, em poso a tocar la guitarra...però ai! Tinc les puntes dels dits plenes de butllofes de les putes cordes, i després de llegir una estona em quedo clapada al llit. Quan em desperto el falafel s'ha esvaït i dino. I voilà! Rebo un e-mail del Gilabert convidant-me a casa seva a una festa dissabte! Una festa a cal Gile, com en els vells temps del Putus Klan (el nom de la colla). Uff...quins temps taaaannnn putifèrics de les nostres vides... aix! Cauran les golfes?