Avui és un dia trist. S'ha anat, ho ha deixat córrer. I després del meu cabreo i un llarg rondineig dient-li el nom del tano m'he enfonsat. No s'ha atrevit a dir-m'ho directament perquè sap que en aquell moment hagués perdut els pocs papers que em poden quedar i li hagués montat un pollastre de Nadal. Ha fet bé, crec que hagués estat molt cruel retreient-li la seva covardesa i la seva indecició. De vegades em costa acceptar que hi ha gent insegura al món, gent que té la sort de poder mostrar les seves debilitats sense complexes.
La veritat és que al final també m'he posat una mica tova perquè he recordat el que fa pocs dies em deia un company meu: “l'hauries d'haver vist aquell dia, et mirava amb una admiració...amb un orgull tan gran, perquè li encanta que formis part de la seva vida”. Jo també l'admiro, d'una altra manera, però. Desde el meu paper de mareta sobreprotectora i setciències, sovint bastant repel·lent. De “pepito grillo” sincer però dur, amb males maneres, però amb bones intencions.
I és que em fa patir perquè jo sé que sóc tan burra que ho puc aguantar gairebé tot (encara que acabi amb 15 kg menys com aquest any), al menys de portes cap enfora. I si algú li fes mal...el mato!
Sense mi ho podria aguantar? Et trobaré molt a faltar, encara que ens veurem. Però ja m'havia acostumat a veure't cada dia al passadís. No et pensis, jo també, a la meva manera “marinera” et necessito molt.
No a tothom li agrada la “guerra”.
i el so cortesia de: christine mcvie - brown eyes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada