RUBRICACA*

(les deficiències d'una ciutat inherents a la meva vida cotidiana)
Són les nou. El més espavilat dels meus sentits em desperta: com cada matí les munions de Jenis, Kevins i Mohammeds s'obren el cap a les portes del CEIP Mossèn Cinto Verdaguer. És un clàssic matinal.
Palpo la tauleta buscant el botó del llum...el premo però l'habitació continua a les fosques. “El dec haver desendollat per posar el piano...”.
M'aixeco i encenc el del sostre. No funciona. Ni el del rebedor. Vale, ja comencem. Això de que la llum s'en vagi pels matins durant unes hores és, a la tardor i l'hivern, més habitual del que voldria.
El meu cap s'encén de cop i fa l'equació energètica: No electricitat = No funciona caldera = No aigua calent.
Les parets de casa reflecteixen el dia gris i boirós de fora. No es veu una merda. L'olfacte em porta fins la taula, on m'ha mare ha deixat, d'aquest matí, tres espelmes. Les encenc i em porto una cap a la cuina. Escalfo aigua i quan bull aboco la meitat a una tasa, fico el sobret del te, una rodanxa irregular de llimona i 3 cullerades de sucre. Afegeixo a la cassola una mica de aigua freda i me l'emporto al bany, candelabre de got de nocilla en mà. El que explicaré ara és patètic. “Dintre de mitja hora he d'agafar el bus i no tinc temps per esperar “que se haga la luz”, així que, com sóc una maniàtica i no puc estar-me de dutxar-me...”. Em despullo i a la llum de l'espelma em mullo la pell amb una esponja. Després em poso sabó i m'esvandeixo. M'estic gelant i el meu cos sembla un maleït mapa del sistema circulatori: en comptes de pell tinc paper de fumar.
Em sento com una amish.
Em vesteixo però tampoc em puc ni pentinar ni maquillar: no és veu res. Arribo a la parada però ja he perdut el bus. El meu veí, el senyor Boadella (un vellet encantador i inexplicablement germà de A. Boadella) està assegut al xamfrà del carre Lepanto, amb el cigarret de picadura apagat sota el bigoti groguenc, com sempre. “Hola senyor Ton” “Bon dia nena. Oh, sembles una señorita jajajaja” Sota les seves apargates foradades corre un rajolí d'aigua. Aquella canonada del carrer fa anys que perd. “Un altre cop” “Sí, noia, sí. Aquí no va caure un cop el teu avi perquè es va gelar la fuita?” “Sí, i ho vam denunciar...” “Aquest ajuntament...” Baixo a la carretera de Sabadell i agafo el bus de la línia 1 de Castellnou. L'escola de música està buida i a les fosques, només estem la Carme i jo a la seva classe. Canto amb por i posant-me trabes. “No ho pots fer perquè no t'ho creus” Per primer cop arribo al mi.
Després de la lliçó, explico a la Carme el meu plànnig de recados d'avui i decideix apuntar-se. Baixem a la biblio a per unes partitures. Les bibliotecàries parlen amb nosaltres seriosament: estan fins els nassos de que la gent utilitzi la biblio de guarderia pels nens que tenen un forat entre classe i classe de música.
“Això està desvirtuat. Deixen aquí els nens i les mames se'n van a fer el cafè a la Lionessa, o bé, els papes es posen a llegir el diari”. De baixada trobem el Borràs: és una mole, millor dit, és un Mick Fleetwood, amb tot el carinyo.
Marxem a la pastisseria Arbós. Només penso en fartar-me de pastes de full de crema, panses i xocolata. Suprem. Convido la carme a un tallat i mentre em prenc el te amb llet arriba la Lolita, que s'acava de jubilar del cole de la mama, i que per tant havia estat la meva profe i la de la Carme. La nostra Guillermina Motta de Balaguer té els llavis inflats: acava de venir de posar-se més botox. Parlem de la compareixença d'en Carod a TVE i d'en Ridao que és de Rubí i de la Renfe. Després anem al “bon so”, la botiga de música del profe de guitarra. Em compro una corda sol per la viola (l'altre va petar dins l'estoig) i la Carme (i després amb el Mero, el seu marit i el meu pianista, que arriba als cinc minuts) mira un djembé per en Miquel. De tornada, vaig a l'estanc dels Capmany (dels avis del Gerard), on compro Amsterdamer i carrego el mòbil. Em venen records agredolços en veure un paquet de “Ideales”: era el tabac que fumava el meu avi. Travesso la plaça Catalunya fins la parada del bus. Ve a vessar de gent. No s'hi cap realment. A la següent parada el conductor diu a la gent que espera al carrer que no poden entrar, perquè està massa ple. No escolto els crits perquè pujo el volumen del mp3. Quan perfí em trobo de nou al carrer Lepanto, rellisco amb l'aigua de la canonada i gairebé em foto una hòstia. M'ACAGO EN %&$/=*+]@.

(RUBRICATA és un dels topònims més antics referits a Rubí)